Demostrada per primera vegada l’acumulació en el microambient tumoral d’un fàrmac vehiculat en nanopartícules dirigides contra un tumor pediàtric
Els investigadors van unir un anticòs anti-GD2, el 3F8 (desenvolupat per un dels coautors de l’estudi, Nai-Kong V. Cheung, del MSKCC), en la superfície d’unes nanopartícules polimèriques carregades d’un potent fàrmac antitumoral denominat SN-38. Els autors van demostrar l’acumulació selectiva de SN-38 en neuroblastomes amb abundància de GD2.
“La principal aportació del nostre estudi va ser demostrar fefaentment que l’anticòs anti-GD2 era capaç de dirigir el fàrmac a un tumor amb la diana apropiada”, comenta Angel Montero Carcaboso, director de l’estudi. “En la meva opinió el camp de la nanomedicina mancava fins ara dels recursos tècnics adequats per a realitzar aquest tipus d’estudis, i aquesta carència la admeten inclús les agències reguladores que avaluen aquests nous fàrmacs. Quan una nanomedicina s’administra en sang, el fàrmac comença a alliberar-se del seu nano-vehicle, i un cop alliberat pot unir-se a proteïnes del plasma o romandre lliure. Malgrat això, es creu que nomes la fracció lliure és responsable de l’activitat un cop arriba al microambient del tumor. Analitzar una mostra de sang o de tumor i saber si el fàrmac ha estat alliberat o no de la nanomedicina era fins ara un repte tècnic, que nosaltres hem afrontat utilitzant la tècnica de la microdiàlisi intratumoral. En aquest estudi vam posar sondes de microdiàlisi dins de tumors humans implantats en ratolí i així vam demostrar que les nanopartícules unides a l’anticòs anti-GD2 van prolongar la distribució de SN-38 lliure al microambient tumoral. Aquest efecte no es produïa quan uníem un anticòs diferent a la nanopartícula”.
El primer autor de l’estudi va ser Carles Monterrubio. “Gracies al nostre col·laborador Alejandro Sosnik del Technion vam desenvolupar i caracteritzar les noves nanopartícules i inclús vam poder comptar quants anticossos es van unir a cada una d’elles: set”, diu Monterrubio. “Això era pràcticament impossible fins fa poc temps perquè no existia la tecnologia per poder comptar les nanopartícules”.
La recerca a Sant Joan de Déu va ser finançada per la Fundación Científica de la AECC, la Fundación BBVA, el Ministerio de Economía (SAF2011-22660 y PRI-AIBAR-2011-0977), el programa Marie Curie (PIRG-08-GA-2010-276998) i l’Instituto de Salud Carlos III – FEDER (CP13/00189)
* Fotografia: Les cèl·lules del neuroblastoma (tenyides en blau) produeixen grans quantitats de GD2 (en verd) a la superfície. Foto d’en Carles Monterrubio (Institut de Recerca Sant Joan de Déu).
