"Disposar de noves eines terapèutiques més específiques per les malalties autoinflamatòries millorarà la qualitat de vida dels pacients"
El passat mes de Maig la revista The New England Journal of Medicine va publicar els resultats d'un ambiciós assaig clínic a escala mundial per al tractament d'algunes de les síndromes autoinflamatòries amb febre recurrent. Entre els seus autors trobem el Dr. Jordi Anton, que ha format part del Comitè Científic de l'assaig clínic, parlem amb ell sobre les malalties autoinflamatòries i els resultats d'aquest estudi.
Què són les malalties autoinflamatòries i quines són les seves característiques?
El terme "malalties autoinflamatòries" es va proposar l'any 1999, com a contraposició a les malalties autoimmunes en les quals hi ha un trastorn de la immunitat adquirida. En les malalties autoinflamatòries el que s'observa a grans trets és un trastorn de la immunitat innata. Aquestes malalties cursen amb quadres inflamatoris que es caracteritzen per febre, però també per lesions cutànies, òssies, etc.
Actualment la més coneguda és la Febre Mediterrània Familiar, la primera on es va poder identificar la causa genètica subjacent, però en els darrers anys s'han anat identificant altres malalties com ara la síndrome hiperIgD o dèficit de mevalonat quinasa, les criopirinopaties o la síndrome TRAPS (o síndrome periòdica associada al receptor de necrosi tumoral), entre moltes altres.
A escala molecular què tenen en comú totes elles?
Molts d'aquests processos autoinflamatoris estan relacionats de manera més o menys directa amb una alteració en les vies de la inflamació regulades per l'inflamasoma. L'inflamasoma és un complex multiproteic implicat en l'activació d'alguns processos inflamatoris, que entre d'altres acaben produint una sobreproducció d'interleucina 1. Actualment tenim alguns fàrmacs capaços de bloquejar l'acció de la interleucina 1 i controlar la resposta inflamatòria descontrolada d'aquests pacients.
Quins tractaments existeixen actualment per aquests pacients?
Fins ara totes aquestes malalties es controlaven amb tractaments simptomàtics com els antiinflamatoris no esteroïdals o els corticoides, però aquests fàrmacs són poc específics i a més presenten efectes secundaris durant el seu ús. Pel que fa a la Febre Mediterrània Familiar també tenim la colquicina, un fàrmac segur i que funciona en la majoria dels pacients amb aquesta malaltia.
Des de fa uns anys diferents línies d'investigació intenten trobar fàrmacs que actuïn d'una manera més dirigida davant d'algunes de les vies implicades en la inflamació. Aquest és el cas del bloqueig de la interleucina 1β. Actualment, aquest abordatge farmacològic es realitza per tres vies: bloquejant el receptor de la interleucina, atrapant la interleucina o amb l'ús d'anticossos monoclonals contra la interleucina. Aquesta darrera via és la del nostre assaig clínic.
Quines diferències hi ha entre el fàrmac del vostre assaig i els fàrmacs que s'usen habitualment?
El fàrmac utilitzat en el nostre assaig s'anomena Canakinumab i és un anticòs monoclonal contra la interleucina 1-beta. A diferència dels altres fàrmacs, aquest té una vida més llarga i els pacients reben el fàrmac cada quatre-vuit setmanes, el que permet minimitzar les injeccions subcutànies o les visites al centre de salut. Per altra banda, el perfil d'efectes secundaris, entre ells les infeccions, ha estat molt acceptable.
Per què dius que aquest ha estat un assaig clínic ambiciós, en què es diferencia dels altres?
En primer lloc perquè hem realitzat l'assaig simultàniament en pacients amb tres malalties autoinflamatòries diferents, la Febre Mediterrània Familiar resistent a colquicina, la síndrome Hiper-IgD i la síndrome TRAPS. I en segon lloc, metodològicament, ha estat un assaig molt complex, ja que s'ha realitzat en quatre fases on hi havia períodes sense tractament, escalats de dosi i ajustos de la freqüència
Com és la vida d'un nen o nena amb una malaltia autoinflamatòria?
Els pacients que tenen aquestes malalties pateixen periòdicament processos inflamatoris amb febre; alguns d'ells a més poden presentar lesions cutànies, malestar general, adenopaties (inflamació dels ganglis limfàtics), afectació ocular, inflamació articular, etc. En alguns pacients la persistència de la inflamació pot ocasionar danys crònics, i en els casos més severs podem trobar entre les complicacions l'amiloïdosi que pot acabar provocant una insuficiència renal.
Per una unitat especialitzada en el maneig de les malalties autoinflamatòries, com la nostra, el fet de tenir una nova eina terapèutica que controla aquesta via de la inflamació és un gran avanç. Ja que ens permet un bon control dels símptomes millorant alhora la qualitat de vida d'aquests pacients.
